PER L’ESCOLA PÚBLICA:UN CLAM,UNA MANIFESTACIÓ




Vaig participar contra els mals que ataquen l’escola pública i que són molts i des de fa molts anys. El cas és que la situació ha anat deteriorant-se i acumulant-se al llarg dels temps fins arribar al «ja no puc més».
L’autoritat d’un sistema educatiu no es construeix mitjançant imposicions administratives ni discursos polítics. Es construeix quan els professionals que treballen cada dia a les aules senten que la seua veu és escoltada i respectada. Quan centenars o milers de mestres decideixen eixir al carrer, no és habitualment per una qüestió puntual; és perquè perceben que existeix una distància cada vegada més gran entre la realitat dels centres educatius i les decisions que es prenen des dels despatxos.
Ara bé, també cal mantindre una mirada equilibrada. Les manifestacions són una eina legítima en una societat democràtica, però no poden convertir-se en l’únic mecanisme de diàleg. Les administracions tenen l’obligació d’escoltar, però els sindicats i els col·lectius professionals també han de contribuir amb propostes viables i sostenibles. La confrontació permanent desgasta el sistema i acaba perjudicant especialment l’alumnat.
El problema de fons és que l’educació pateix dificultats que van molt més enllà dels salaris o dels horaris. Hi ha una crisi de prestigi de la professió docent, una burocratització excessiva, una pèrdua d’autoritat educativa a les aules, problemes creixents de convivència, desigualtats socials que entren directament als centres i una acceleració tecnològica que està transformant la manera d’aprendre sense que moltes estructures educatives hagen sigut capaces d’adaptar-se amb la mateixa velocitat.
Per això compartisc la idea que «les coses han de canviar molt». Però el canvi necessari és més profund que una negociació pressupostària anual. Fa falta una reforma de gran abast que repose sobre tres pilars fonamentals:
Professionalitat. Els mestres han de disposar de formació contínua de qualitat, estabilitat laboral i temps per preparar adequadament la seua tasca. No es pot exigir excel·lència educativa si els professionals treballen sota una pressió administrativa constant.
Autoritat. L’autoritat docent no significa autoritarisme. Significa que la societat reconega el valor del coneixement, de l’esforç i de la figura del professor. Un centre educatiu no pot funcionar correctament si el docent es veu qüestionat sistemàticament o si no disposa d’eines suficients per gestionar els conflictes.
Dignitat. La dignitat professional implica salaris adequats, però també reconeixement social. Resulta paradoxal que sovint es reclame a l’escola que resolga problemes socials, familiars, emocionals i econòmics que excedeixen clarament les seues competències.
També és necessari assumir una realitat incòmoda: no tots els problemes de l’educació es poden resoldre des de l’escola. L’èxit educatiu depén de les famílies, de l’entorn social, de les polítiques públiques, de la cultura de l’esforç i fins i tot de factors econòmics més amplis. Demanar a l’escola que compense totes les desigualtats del món és una expectativa impossible.
La manifestació de Quatretonda, com tantes altres que s’han produït en pobles i ciutats, pot entendre’s com una crida d’atenció. No necessàriament perquè els mestres tinguen raó en totes les seues reivindicacions concretes, sinó perquè posen damunt la taula una qüestió essencial: una societat que no cuida la seua educació està comprometent el seu futur.Una llàstima que els parlaments que tingueren lloc des del balcó de l’antiga Casa de la Vila no es pogueren escoltar amb claretat degut a una megafonia deficient.
Les grans transformacions educatives no arriben amb un sol decret ni amb una sola protesta. Arriben quan governs, docents, famílies i societat assumeixen que educar és una prioritat estratègica. Sense autoritat, professionalitat i dignitat per als mestres, qualsevol reforma acabarà sent superficial. Amb aquests tres elements, en canvi, és possible començar a afrontar de manera seriosa els grans problemes que afecten l’educació actual.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.






COMENTARIS