Hi ha èpoques en què la realitat sembla voler escriure, amb mà tremolosa, un nou capítol de l’Apocalipsi. No cal buscar ja els antics símbols en llibres sagrats ni esperar que el cel s’òbriga per anunciar la fi dels temps. Els nostres genets de l’Apocalipsi cavalquen entre nosaltres. No porten necessàriament espases ni armadures. Alguns vesteixen de poder, altres de cobdícia, altres d’indiferència. Uns arriben amb flames; altres, amb temperatures impossibles. Alguns entren silenciosament en les institucions i corroeixen per dins allò que hauria de servir al bé comú.

Potser els nous genets de l’Apocalipsi són les invasions humanes, les corrupteles, els incendis, la calor extrema, els terratrèmols i totes aquelles forces que, unes vegades provocades per nosaltres i altres vegades independents de la nostra voluntat, ens recorden que la nostra civilització és molt menys sòlida del que ens agrada imaginar.

El primer genet podria ser la mateixa multitud humana.

Som molts, cada vegada més, i necessitem més espai, més energia, més aliments, més aigua, més carreteres, més habitatges, més recursos. Hem convertit pràcticament cada racó del planeta en territori disponible per a les nostres necessitats. Construïm on abans hi havia boscos, urbanitzem on l’aigua reclama el seu pas, ocupem les costes, escalem les muntanyes, perforen la terra, desviem els rius i transformem paisatges sencers per adaptar-los a les nostres ambicions.

L’ésser humà, que va començar sent un habitant més de la Terra, ha acabat comportant-se com si en fora el propietari absolut.

I potser ací comença una de les grans contradiccions del nostre temps: hem conquerit el planeta, però cada vegada sabem menys com conviure amb ell.

Hem aconseguit enviar màquines a altres planetes, comunicar-nos instantàniament amb qualsevol persona del món i desenvolupar tecnologies extraordinàries. Però encara no sabem evitar que una muntanya de residus contamine un riu, que un bosc desaparega per interessos econòmics o que la cobdícia d’uns pocs condemne molts altres a viure en la precarietat.

El segon genet és la corrupció.

La corrupció no sempre fa soroll. No arriba anunciant-se amb trompetes. Moltes vegades entra per una porta menuda, amb una factura arreglada, un favor retornat, una adjudicació interessada, una comissió amagada o una decisió presa en benefici particular.

I així, poc a poc, la corrupció va menjant-se les estructures de la societat.

El més perillós de la corruptela no és només els diners que desapareixen. És la pèrdua de confiança. Quan el ciutadà arriba a pensar que tot està arreglat, que les normes només serveixen per als qui no tenen poder, que els interessos particulars sempre passen davant del bé col·lectiu, aleshores alguna cosa fonamental es trenca.

Una societat pot suportar moltes dificultats. Pot suportar una crisi econòmica, una catàstrofe natural o una mala temporada. Però li resulta molt més difícil sobreviure quan perd la confiança en les persones i en les institucions que haurien de protegir-la.

La corrupció és un incendi que no sempre veiem perquè crema per dins.

I parlant d’incendis arribem al tercer genet: el foc.

Cada estiu contemplem imatges que semblen extretes d’una pel·lícula de catàstrofes. Muntanyes convertides en flames, animals fugint, fum cobrint pobles, cases amenaçades i paisatges que en poques hores passen de la vida a la devastació.

El foc és un fenomen natural. Forma part de molts ecosistemes. Però quan la sequera, les temperatures extremes, l’abandonament del territori, la irresponsabilitat humana i determinades pràctiques inadequades coincideixen, el foc deixa de ser simplement un fenomen natural i es converteix en un monstre.

I darrere de cada incendi hi ha molt més que hectàrees cremades.

Hi ha arbres que tardaren dècades a créixer i que desapareixen en minuts. Hi ha animals que perden el seu hàbitat. Hi ha agricultors que perden la seua collita. Hi ha famílies que veuen amenaçades les seues cases. Hi ha records associats a un paisatge que desapareix sota les flames.

Quan crema un bosc, no només crema fusta.

Crema memòria.

Crema una part de la història natural que havíem rebut d’altres generacions i que, en teoria, hauríem d’haver entregat intacta —o almenys dignament cuidada— a les generacions futures.

I després arriba la calor, un altre dels grans genets del nostre temps.

La calor sempre ha existit. Els estius han sigut calents des de molt abans que nosaltres apareguérem sobre la Terra. Però hi ha una diferència entre acceptar les inclemències normals de la natura i contemplar episodis cada vegada més extrems que posen a prova la vida, els cultius, els boscos, els animals i les persones.

La calor extrema ens recorda una cosa molt senzilla: el cos humà té límits.

Podem construir edificis intel·ligents, fabricar vehicles sofisticats i connectar-nos a internet des de qualsevol lloc, però continuem sent organismes que necessiten aigua, ombra, aire i temperatures compatibles amb la vida.

I quan els termòmetres pugen fins a extrems insuportables, la natura sembla dir-nos:

“Recorda qui eres abans de creure’t invencible.”

Però no tots els genets de l’Apocalipsi són conseqüència directa de l’activitat humana.

La Terra continua sent un planeta viu, immens i imprevisible. I de tant en tant ens ho recorda amb els terratrèmols.

Un terratrèmol pot convertir en segons allò que semblava permanent en una ruïna. Una casa que ha tardat anys a construir-se pot quedar destruïda en minuts. Una carretera pot partir-se. Una ciutat sencera pot descobrir, de sobte, que sota els seus peus hi ha una força molt més antiga que qualsevol civilització.

I aleshores comprenem la nostra fragilitat.

Vivim com si tot fora permanent.

Construïm plans per a deu anys, vint anys, trenta anys. Guardem fotografies, comprem cases, acumulem possessions, plantem arbres pensant en el futur. I això està bé. Necessitem projectar-nos cap endavant.

Però la Terra, de tant en tant, ens recorda que la permanència és una il·lusió.

Un moviment subterrani pot fer tremolar allò que consideràvem immutable.

Potser per això els terratrèmols tenen també una lectura simbòlica: hi ha coses que només descobrim quan la terra ens falta sota els peus.

I encara queda un altre genet, potser el més perillós de tots: la indiferència.

Perquè els incendis poden apagar-se. Les corrupteles poden perseguir-se. Els edificis poden reconstruir-se. Els boscos poden tornar a créixer. Les ciutats poden preparar-se millor davant dels terratrèmols.

Però què fem quan ens acostumem a la desgràcia?

Què passa quan veure un bosc cremant ja no ens sorprén? Quan una nova onada de calor només és una notícia més? Quan descobrim un altre escàndol de corrupció i simplement diem: “Això ja ho sabíem”? Quan una catàstrofe llunyana dura només uns segons en la pantalla del mòbil abans que passem a la següent notícia?

Aquesta és potser la gran amenaça.

Acostumar-nos a l’Apocalipsi.

Perquè l’Apocalipsi més terrible no seria necessàriament la destrucció física del món. Potser seria perdre la capacitat de sentir-nos responsables del que passa al nostre voltant.

El món no necessita només científics, enginyers, polítics o especialistes. Necessita consciència.

Necessita persones capaces de comprendre que cada decisió té conseqüències.

Que un bosc no és només un conjunt d’arbres.

Que un riu no és només aigua que corre.

Que una institució no és només un edifici.

Que els diners públics no són diners de ningú.

Que el planeta no és un magatzem infinit de recursos.

Que el futur no és una propietat nostra.

Potser els antics textos parlaven de quatre genets perquè necessitaven donar un rostre als grans perills de la humanitat. Nosaltres, segles després, podríem dibuixar els nostres propis genets.

Un podria cavalcar sobre les flames.

Un altre sobre la corrupció i la cobdícia.

Un tercer sobre la calor extrema i la crisi ambiental.

Un quart sobre les catàstrofes naturals i la fragilitat del nostre món.

Però jo n’afegiria un cinqué: la inconsciència humana.

Perquè moltes vegades el perill no és allò que passa, sinó la nostra incapacitat per reaccionar davant del que passa.

La història ens ha ensenyat que les civilitzacions no desapareixen sempre de sobte. De vegades es van debilitant lentament. Primer es deterioren els valors. Després les institucions. Després la confiança. Després el respecte pel territori. I finalment arriba un moment en què la societat ja no té prou força per respondre als problemes que ella mateixa ha anat acumulant.

Per això parlar dels nous genets de l’Apocalipsi no hauria de servir únicament per sembrar por.

Hauria de servir per despertar-nos.

Encara estem a temps.

Encara podem plantar arbres.

Encara podem protegir els boscos.

Encara podem exigir transparència.

Encara podem castigar la corrupció.

Encara podem reduir els excessos.

Encara podem preparar millor les nostres ciutats davant les catàstrofes.

Encara podem educar els nostres fills perquè entenguen que la Terra no és una herència que podem gastar, sinó un préstec que hem de retornar.

I potser aquesta siga la gran lliçó del nostre temps: els genets de l’Apocalipsi no sempre anuncien el final; de vegades anuncien l’obligació de canviar.

Quan les flames avancen, hem de reaccionar.

Quan la terra tremola, hem de reconstruir.

Quan la calor augmenta, hem de reflexionar.

Quan la corrupció apareix, hem d’exigir justícia.

Quan la humanitat ocupa massa espai i consumeix massa recursos, hem d’aprendre a posar límits.

Perquè potser l’Apocalipsi no és una data escrita en algun lloc llunyà del futur.

Potser és simplement el nom que donem al moment en què una societat descobreix, massa tard, que ha anat massa lluny.

I encara que els genets cavalquen ja pels nostres camins, encara tenim una oportunitat.

No podem impedir que la Terra tremole, però podem construir millor.
No podem apagar la calor del sol, però podem deixar de calfar innecessàriament el planeta.
No podem eliminar tots els incendis, però podem cuidar els boscos.
No podem evitar totes les desgràcies, però podem ser més solidaris davant d’elles.
I, sobretot, no podem controlar la naturalesa, però sí que podem decidir quin tipus d’éssers humans volem ser davant d’ella.

Potser aquesta és la nostra última gran esperança.

Que els nous genets de l’Apocalipsi, en lloc de trobar una humanitat adormida, troben una humanitat desperta.

Una humanitat que encara siga capaç de mirar el cel, contemplar les muntanyes, escoltar el silenci d’un bosc i entendre una veritat tan antiga com la mateixa Terra:

No som els amos del món. Només en som passatgers.

I dels passatgers depén que el viatge continue.