LA RONDALLA D’EN TORITO, EL BOU DE QUATRETONDA

La rondalla d’en Torito, el bou de Quatretonda

Fa molts anys, quan les festes dels pobles de la comarca omplien els carrers de música, rialles i color, hi havia un bou molt especial que vivia a Quatretonda. No era un bou com els altres. Mentre la resta de bous corrien amunt i avall pels carrers, ell preferia caminar tranquil·lament, observant la gent i gaudint de l’ambient festiu.

Aquell bou es deia Torito.

Quan arribaven les festes, els veïns ja sabien que Torito apareixeria pels carrers més animats. Caminava a pas lent, movent la cua amb alegria i saludant tothom amb els seus grans ulls amables. Els xiquets li feien carícies, els majors li contaven històries i ell semblava escoltar-les totes amb molta atenció.

—Torito, per què no corres com els altres bous? —li preguntaven sovint.

I ell responia amb una veu pausada:

—Perquè m’agrada més conéixer la gent que espantar-la. Les festes són per a compartir l’alegria.

Per això, mentre els altres animals buscaven els carrers més amples per a córrer, Torito buscava els racons on sonaven les bandes de música i on les famílies s’ajuntaven per a celebrar.

Tenia una afició molt curiosa: entrar a les càbiles. Sempre que trobava una porta oberta, treia el cap amb educació i preguntava:

—Es pot passar?

I la gent esclatava a riure.

—Clar que sí, Torito! Entra i fes-nos companyia!

Aleshores ell entrava amb molta cura de no trencar res, saludava els presents i es quedava escoltant les converses. De vegades, fins i tot semblava seguir el ritme de la música movent les potes.

La fama d’en Torito es va estendre per tota la comarca. La gent venia de pobles llunyans per veure aquell bou tan pacífic, tan dòcil i tan mansuet. Alguns no s’ho creien fins que el veien passejar tranquil·lament entre la multitud, com si fóra un veí més.

Un any, durant unes festes especialment concorregudes, una forta tronada va sorprendre tothom. El cel es va enfosquir de sobte i molta gent va començar a córrer buscant refugi. Els més menuts es van espantar.

Però Torito no va perdre la calma.

Es va situar al mig de la plaça, ben seré, i la seua tranquil·litat es va contagiar a tots els qui l’envoltaven. Els xiquets es van acostar a ell, els majors els van protegir i, a poc a poc, la por va desaparèixer. Quan la tempesta va passar, la plaça sencera va esclatar en aplaudiments.

Aquell dia, els veïns de Quatretonda van comprendre que la valentia no sempre consisteix a córrer més de pressa o a ser més fort. De vegades, la valentia és mantindre la calma, ser amable i ajudar els altres a sentir-se segurs.

Des d’aleshores, quan algú parlava d’en Torito, no el recordava només com el bou que passejava pels carrers i entrava a les càbiles. El recordaven com el símbol de la convivència, de l’alegria compartida i de la bondat.

I encara avui, els més vells conten que, en les nits de festa de Quatretonda, si escoltes atentament entre la música i les rialles, pots sentir unes petjades tranquil·les i una veu amable que diu:

—Les festes són més boniques quan les compartim tots.

I conte contat, conte acabat.