EL ALMA PINTADA DE LUCÍA BENAVENT

Ontinyent, abril. La llum de la vesprada entra pels finestrals de la sala d’exposicions com un bàlsam lent, daurada i tèbia, i il·lumina una munió de rostres que semblen respirar. Són els retrats de Lucía Benavent, la quartondina que ha aconseguit fer del pinzell una espasa i de la tela un crit contingut. L’exposició Miradas que cuentan historias no és només una mostra d’art; és un altar laic on les mirades es converteixen en testimonis, en ferides obertes i en esperança tossuda.

Al centre de tot, com si el destí haguera volgut que fos així, hi ha el retrat del Crist de la Fe de Quatretonda. Aquell Crist que Lucía va pintar amb les mans tremoloses de qui ofereix el millor de si mateix i que, amb generositat commovedora, va regalar a la parròquia. Ara reposa, amb la dignitat serena que li és pròpia, a l’església dels Sants Joans, on els fidels el miren cada diumenge i senten, sense saber-ho del tot, que una part de l’ànima de la pintora els acompanya en la pregària.

En cada retrat de l’exposició hi ha aquesta mateixa vibració. Les expressions no són neutres; són carregades d’història. Hi ha dones amb la mirada de qui ha creuat l’oceà dins d’un vaixell negre, homes amb el front arrugat per segles de resistència, infants que ja porten al fons dels ulls la memòria ancestral del tambor i del cant. Els trets caribenys no són un caprici estètic: són una declaració. Lucía Benavent ha volgut recordar-nos que la Mediterrània i el Carib, malgrat la distància, comparteixen la mateixa sang calenta, la mateixa ferida colonial, la mateixa capacitat de riure enmig de la tragèdia.

I els colors… Ai, els colors! Són colors de fruita madura, de mango tallat a la vora del camí, de guaiaba oberta que regalima dolçor, de taronja sanguina que taca els dits com un jurament. Vermells ardents, grocs solars, verds profunds de selva, blaus que semblen extrets del mar just abans de la tempesta. Cada pinzellada és un mossegada, un sabor. Quan mires els retrats de Lucía, no només veus: assabores. La boca se t’omple de la dolçor amarga de la vida, d’aquell gust de llibertat que mai no és completament dolç perquè sempre porta el regust de la lluita.

Perquè aquesta exposició és, sobretot, un cant a la llibertat. Un cant que no crida, sinó que xiuxiueja amb força des de cada mirada. Cada rostre pintat és una al·legoria contra l’opressió de tots els pobles que han estat silenciats, explotats, oblidats. Lucía no pinta denúncia crua; pinta bellesa ferida. I en això radica la seua immensa potència emotiva: ens fa plorar sense dramatisme, ens fa enfadar sense odi, ens fa desitjar un món millor sense caure en la ingenuïtat.

Hi ha un retrat, en particular, que et trenca per dins. Una dona gran, la imagine amb cabells blancs com cotó, pell arrugada com la terra seca després de la sequera. Els seus ulls, però, són dos fars. Miren directament l’espectador com dient: “Jo he sobreviscut. I tu, què faràs amb la teua llibertat?” Sommie que darrere d’ella, gairebé invisible, una cadena trencada que es confon amb les arrugues de la pell. Llibertat i sofriment en el mateix pla. Opressió i resistència foses en una sola carn.

Lucía Benavent, des de la humilitat del seu poble, Quatretonda, ha aconseguit allò que pocs artistes aconsegueixen: convertir la seua obra en un pont entre continents, entre èpoques, entre dolors. Ha pres el sofriment històric del Carib —aquell que encara sagna en tantes illes— i l’ha posat davant dels nostres ulls valencians perquè ens adonem que el dolor humà no té fronteres, però tampoc la dignitat.

En sortir de l’exposició, el sol de la vesprada d’Ontinyent encara il·lumina els carrers. I un sent, dins del pit, que alguna cosa ha canviat. Ja no es miren les cares de la gent de la mateixa manera. Ara busques, en cada rostre que passa, la història que conta, el color que amaga, la llibertat que reclama.

Lucía Benavent no ha pintat només retrats. Ha pintat mirades que ens miren a nosaltres. I en aquest joc de mirades creuades, en aquest silenci eloqüent de les teles, hi ha la gran veritat de l’art: que quan un artista posa l’ànima en cada traç, les imatges deixen de ser estàtiques i comencen a caminar dins nostre, a parlar-nos a cau d’orella, a recordar-nos que encara hi ha cadenes per trencar i que la bellesa, la més profunda, sempre ha estat del costat dels qui lluiten.

Gràcies, Lucía. Per regalar-nos la teua òptica. Per omplir-nos els ulls de fruita i de sang. Per recordar-nos, amb cada pinzellada, que la llibertat és un sabor que cal conquerir cada dia. I que les mirades, quan són sinceres, sempre acaben contant la història més important: la de la dignitat humana que no es doblega.