MiCQ 2026: «EL SOMNI»

MOROS I CRISTIANS A QUATRETONDA 2026

La gran convenció de la Pau i el Progrés

Hi ha dies que no són com els altres. Dies en què el poble sembla despertar-se amb una energia diferent, com si els carrers, les places i les cases saberen que alguna cosa extraordinària està a punt de passar. I el gran esdeveniment de Moros i Cristians de Quatretonda 2026 va ser, sens dubte, un d’aquells dies.

Per una vegada, les espases quedaren penjades, les banderes es convertiren en símbols de concòrdia i les rivalitats festives deixaren pas a una idea molt més gran: parlar de la pau, de la convivència i del progrés de Quatretonda.

Les filaes de Maçaris, Guerreres de la Sènia, Emboscades, Sarraïns de la Talaïa i Benovaires acudiren a una gran convenció convocada amb una missió especial: asseure’s al voltant d’una mateixa taula, escoltar-se, intercanviar idees i intentar trobar camins que ajudaren el poble a avançar.

I, curiosament, aquella jornada començà com solen començar les grans aventures: amb molt de soroll.

Però no era el soroll de la batalla.

Eren els tambors, les músiques, les rialles, els passos de les comparses i el murmuri de la gent que s’acostava per veure què estava passant.

CINC FILAES, UNA SOLA VEU

Els Maçaris foren dels primers a arribar. Amb la seua presència imponent i el seu esperit de germanor, entraren a la convenció convençuts que la festa també podia ser una eina per construir poble. Perquè una filà no és només vestits, música i desfilades: és amistat, compromís, treball i voluntat de compartir.

Poc després aparegueren les Guerreres de la Sènia, aportant aquella força que les caracteritza. Elles deixaren ben clar que parlar de futur significa també parlar de les persones, de la igualtat, de les oportunitats i de la necessitat que ningú quede enrere.

Les Emboscades arribaren amb el seu esperit aventurer. I si algú pensava que una convenció sobre la pau havia de ser avorrida, elles demostraren que es podia parlar de coses serioses sense perdre mai l’humor, l’alegria ni aquella capacitat tan nostra de convertir qualsevol reunió en una història per contar.

Des de la Talaïa baixaren els Sarraïns de la Talaïa, carregats de simbolisme i de propostes. Portaven en la veu la memòria d’altres temps, però també la mirada posada en el futur. Perquè conéixer la història és una manera d’entendre d’on venim, però mirar endavant és imprescindible per saber on volem arribar.

I finalment arribaren els Benovaires, que completaren aquella extraordinària reunió. Amb ells quedava formada la gran assemblea de les cinc filaes.

Cinc maneres de viure la festa.

Cinc identitats.

Cinc colors.

Cinc sensibilitats.

Però un únic poble.

Quatretonda.

QUAN LES ARMES ES CONVERTEIXEN EN PARAULES

La gran sala es va omplir.

Les banderes presidien l’espai. Els escuts semblaven contemplar des de les parets aquella insòlita reunió. Allí estaven moros i cristians, però no per combatre.

Aquell dia les armes simbòliques deixaren de representar confrontació i passaren a representar una cosa molt més poderosa: la capacitat de dialogar.

La primera intervenció fou clara:

—Si som capaços de reunir-nos per fer festa, també som capaços de reunir-nos per construir futur.

I aquella frase va quedar flotant en l’ambient.

Després començaren les intervencions.

Els Maçaris parlaren de la necessitat de conservar les tradicions i, al mateix temps, obrir-les a les noves generacions.

Les Guerreres de la Sènia insistiren que qualsevol projecte de poble ha de comptar amb tothom.

Les Emboscades reivindicaren la cultura, la festa i la participació ciutadana com a motors de convivència.

Els Sarraïns de la Talaïa parlaren de la importància de conservar la memòria col·lectiva i de donar valor a la història local.

Els Benovaires posaren damunt la taula una idea essencial: un poble que treballa unit sempre té més possibilitats d’avançar.

I així, entre discursos, propostes, somriures i alguna que altra discrepància —perquè una bona convenció sense discrepàncies seria massa sospitosa—, les cinc filaes anaren construint un document imaginari de compromisos.

EL GRAN PACTE DE QUATRETONDA

No es tractava de fer miracles.

No es tractava de prometre impossibles.

Es tractava de començar per coses senzilles.

Més cultura.

Més participació.

Més respecte.

Més activitats per als joves.

Més espais de convivència.

Més cura del patrimoni.

Més suport a les associacions.

Més vida als carrers.

Més orgull de ser poble.

I, sobretot, més ganes de fer coses junts.

Algú va proposar que aquella convenció no quedara en una fotografia bonica ni en un record de les festes.

—Que no siga només paraula —va dir una veu des del fons—. Que siga compromís.

I aquesta vegada tots coincidiren.

Perquè la pau no és simplement l’absència de guerra.

La pau és poder parlar.

És saber escoltar.

És respectar qui pensa diferent.

És donar una oportunitat a qui la necessita.

És cuidar el lloc on vivim.

I és entendre que el progrés d’un poble no el construeix una persona sola, sinó moltes persones caminant en la mateixa direcció.

UNA DESFILADA DIFERENT

Quan la convenció arribà al seu final, les cinc filaes eixiren al carrer.

La gent esperava.

Els xiquets miraven amb els ulls ben oberts.

La música començà a sonar.

Però aquella no era una desfilada qualsevol.

Els Maçaris avançaren orgullosos.

Les Guerreres de la Sènia desfilaren amb força i elegància.

Les Emboscades aportaren la seua alegria contagiosa.

Els Sarraïns de la Talaïa caminaren amb majestuositat.

I els Benovaires tancaren aquella desfilada extraordinària.

I mentre avançaven, algú va dir:

—Mireu-los! Hui no són cinc filaes. Hui són una sola filà.

Potser era la millor definició d’aquella jornada.

Perquè allí estaven les diferències, sí.

Però també estava allò que les unia.

La música.

La festa.

L’amistat.

La tradició.

I l’amor per Quatretonda.

I QUATRETONDA VA APLAUDIR

La plaça acabà convertida en una festa.

Les banderes onejaven.

Els músics tocaven.

Els majors recordaven altres festes.

Els joves imaginaven les que vindran.

I els més menuts corrien entre les cames dels festers sense entendre encara la transcendència d’allò que estava passant.

Potser, d’ací a uns anys, algun d’aquells xiquets recordarà aquell dia.

I potser contarà:

«Jo vaig estar allí. Vaig veure com les cinc filaes es reuniren per parlar de la pau i del futur del poble».

I aleshores comprendrà que aquella convenció va ser molt més que un acte festiu.

Va ser un missatge.

Un missatge senzill però immens:

Quatretonda és més forta quan camina unida.

Els Moros i Cristians ens han ensenyat moltes vegades a celebrar la història.

Aquell dia ens ensenyaren una altra cosa: que també podem utilitzar la festa per imaginar el futur.

I així, quan la nit començà a caure sobre Quatretonda, les cinc filaes es retiraren entre música i aplaudiments.

Les banderes tornaren a descansar.

Els tambors callaren.

Les espases quedaren penjades.

Però quedà en l’aire una promesa.

Una promesa que no estava escrita en cap pergamí ni gravada en cap pedra.

Només en els cors dels qui havien participat en aquella gran convenció.

Treballar per la pau.
Treballar per la convivència.
Treballar pel progrés.
I treballar, sobretot, per Quatretonda.

Perquè les batalles de la festa poden ser simbòliques.

Les batalles de la vida, no.

I en aquestes últimes, només hi ha una manera de guanyar: que guanyem tots.