ENS HAURÍEM D’OCUPAR O DE PREOCUPAR DE LA SÉQUIA?

ENS HAURÍEM D’OCUPAR O DE PREOCUPAR DE LA SÉQUIA?

O més val prevenir que guarir (o que curar), diu el refrany.

I a la pregunta, retòrica si voleu, contestaríem que sí, perquè si com diuen el mar acaba recuperant allò que és seu, la nostra Séquia sembla reclamar allò que un dia de fa més de cinquanta anys li vàrem arrabassar, no debades disposava de més amplària i fondària de la que té ara. Parlem, és clar, d’aquella part del sequiot que acompanya el camí de la Serra a partir de l’encreuament amb el camí del Benovaire.

I encara que les distàncies, o sobretot les mesures les percebem diferents segons l’edat, no debades comptaríem divuit o dènou anys quan canviaren la fisonomia d’aquest sequiol abocant-li els enderrocs –no sabríem dir si tots- de l’antiga casa dels Senyorets de manera que, com hem dit, no només disminuí la fondària, també la seua amplada. A més a més, en el punt on s’iniciava i s’enfonsava en el camí, i per tal que el salt d’aigua no l’erosionara, es va construir una mena de cascada de pedra escalonada a fi de frenar la velocitat de l’aigua, i per tant la seua força.

Ara, després de la solsida d’una llenca de paret de la Séquia, salvaguardada per una tanca metàl·lica d’avís o de defensa del perill que porta camí d’eternitzar-se, i de vore, o almenys fa la sensació, que el camí s’enfonsa, o fa figa, envers la Séquia mentre que l’asfalt s’esgarra i quarteja en clevills, de manera que valorar què passa i si representa, o pot representar algun perill, que igual s’ha fet, no ho sabem, de manera que parlaríem foradat, parlar comprensible, per altra banda, davant de la incertesa, no debades diuen que resulta més barata la prevenció que no la cura.

Per tant, davant d’una situació imprevisible, que no coneguem o perquè, hem de ser prudents que més val curar que no lamentar, com resa el refrany.

benavent