MERESCUT HOMENATGE

A la soca del campanar i sota les estrelles…

«El tío Juanito»

Hi ha nits que no són una nit qualsevol. Nits que, quan passen, queden penjades en algun racó de la memòria com una fotografia que el temps no aconsegueix esborrar. La nit del 19 d’agost de 2026 va ser una d’aquestes nits a Quatretonda. Una nit d’aquelles en què la música deixa de ser simplement música i es converteix en abraçada, en agraïment, en record i en una manera molt humana de dir a una persona: gràcies per tot el que has donat.

El protagonista d’aquesta entranyable vetlada fou Juan Alberola, músic estimat i persona vinculada a tantes vivències, tantes melodies i tants moments compartits. I el més bonic de tot fou que Juan va poder viure el seu propi homenatge. No va ser un record a la distància ni un acte dedicat a algú absent. Ell hi era, present, emocionat i envoltat dels seus éssers estimats: els seus fills, els seus nets i els seus amics, tots junts per compartir amb ell una nit que difícilment oblidaran.

I és que els homenatges més autèntics no necessiten grans discursos ni solemnitats excessives. Necessiten persones. Necessiten afecte. Necessiten memòria. I, en el cas de Juan Alberola, necessitaven música.

Per això no hi havia millor manera de retre-li homenatge que aquella que ell coneix tan bé: amb música i sentiments.

La nit va anar prenent forma entre melodies, mirades, somriures i aquella emoció que, de vegades, no necessita paraules perquè es pot llegir perfectament als ulls. Al voltant de Juan es va anar construint una atmosfera especial, carregada d’una calor humana que arribava fins al més profund. Els aplaudiments no eren simplement una resposta a la música. Eren aplaudiments de reconeixement, d’estima i d’agraïment.

I aquells aplaudiments, repetits una vegada i una altra, ressonaren i ompliren la soca del campanar, com si les velles pedres també volgueren participar en aquella celebració. El campanar, testimoni silenciós de tantes generacions, semblava aquella nit convertir-se en una enorme caixa de ressonància capaç de guardar les veus, les melodies i les emocions d’una vetlada irrepetible.

Una vida explicada a través de la música

La música té una virtut extraordinària: és capaç de recuperar allò que pensàvem que havíem perdut. Una melodia pot obrir una porta secreta de la memòria i portar-nos, en un instant, a un temps llunyà. Pot fer-nos recordar una persona, una festa, una plaça, una vesprada, una amistat o una etapa de la vida.

I aquella nit, la música parlava de Juan.

Parlava del músic, però sobretot parlava de la persona. De les hores dedicades a la música, dels esforços, dels assajos, dels moments compartits, de les alegries i també de les dificultats. Parlava d’una vida en què les notes musicals han format part d’un paisatge sentimental que va molt més enllà d’un instrument.

El piano i la percussió semblaven prendre vida pròpia. Les seues notes i els seus ritmes cantaven, sense necessitat de paraules, himnes d’amor, d’amistat i de solidaritat. Cada acord semblava portar un missatge; cada ritme, un record; cada pausa, una emoció.

No era només música la que sonava aquella nit. Sonava una vida.

Sonaven els anys.

Sonaven les persones que han caminat al costat del mestre.

Sonaven les alegries compartides.

I sonava també la nostàlgia.

Les llàgrimes de la memòria

En una nit així, les emocions són inevitables. I les llàgrimes, quan apareixen, no són senyal de tristesa. De vegades són simplement la manera que té el cor de parlar quan les paraules ja no són suficients.

Per això, durant l’homenatge, algunes llagrimetes es convertiren en destil·lacions de nostàlgia i felicitat.

Nostàlgia per aquells que ja no hi són.

Felicitat per poder estar junts.

Nostàlgia pels temps viscuts.

Felicitat per poder recordar-los.

Nostàlgia per les absències.

Felicitat per la presència de Juan, envoltat dels seus fills, dels seus nets i dels seus amics.

La vida és així: una barreja permanent de presències i absències, de rialles i silencis, de records que fan somriure i records que humitegen els ulls.

I en aquella nit, totes aquestes emocions van conviure amb una naturalitat preciosa.

Els que ja no hi són també estaven presents

Un homenatge a una persona estimada mai no és només un homenatge a qui tenim davant. També és un homenatge a tots aquells que formen part de la seua història i que, encara que ja no puguen ocupar una cadira al nostre costat, continuen vivint dins de la nostra memòria.

Per això, el record de les persones estimades del mestre impregnà tota la vetlada.

Estaven presents en els silencis.

En les mirades.

En alguna llàgrima furtiva.

En una melodia.

En una fotografia imaginària guardada dins del cor.

Perquè hi ha persones que moren físicament, però que mai no desapareixen del tot. Continuen presents en els gestos, en els costums, en les paraules, en les cançons i en les històries que els seus éssers estimats continuen contant.

Potser, en algun moment de la nit, més d’un dels presents va pensar en algú que ja no podia estar allí. I potser aquella persona estimada, d’una manera simbòlica, també va formar part de l’homenatge.

Perquè recordar és també fer present.

Juan, envoltat dels seus

I mentre la música avançava, Juan Alberola estava allí, rebent tot aquell afecte que tantes vegades donem per suposat mentre les persones estimades són al nostre costat.

Però els homenatges tenen precisament aquesta virtut: ens obliguen a aturar-nos.

A mirar.

A reconéixer.

A dir en veu alta allò que moltes vegades pensem però que no diem prou sovint.

Gràcies, Juan.

Gràcies per la música.

Gràcies pels moments compartits.

Gràcies per haver contribuït a posar banda sonora a tantes vivències.

Gràcies per formar part de la història sentimental de tanta gent.

I gràcies per haver permés que el poble et retornara, encara que només fos durant una nit, una xicoteta part de tot allò que tu has anat donant al llarg dels anys.

Els fills i els nets, amb la seua presència, representaven la continuïtat. Els amics, la complicitat d’una vida compartida. I Juan, al centre de tot, era el fil conductor d’una història feta de música, afectes i memòria.

Una nit per guardar dins del cor

La nit del 19 d’agost no serà fàcil d’oblidar.

Quatretonda va viure una d’aquelles vetlades que no necessiten focs artificials perquè brillen amb una llum molt més profunda: la llum de les persones.

Una llum feta d’aplaudiments.

De música.

De records.

De llàgrimes.

De somriures.

D’abraçades.

De complicitats.

I, sobretot, d’estima.

La soca del campanar va acollir aquella nit una història d’afectes. Les seues pedres escoltaren el piano i la percussió, els aplaudiments i els silencis, les rialles i les emocions. I potser, quan tot va acabar i el poble va recuperar la calma, encara quedava alguna nota perduda en l’aire.

Una nota que no volia desaparèixer.

Una nota que semblava dir que la música, quan naix del cor, mai no acaba.

Perquè les persones passen, però les seues petjades romanen.

Els músics deixen melodies.

Els amics deixen records.

Els pares deixen ensenyances.

Els avis deixen històries.

I les persones estimades deixen una cosa encara més poderosa: la seua presència dins de nosaltres.

Juan Alberola va rebre aquella nit un homenatge merescut, però també va rebre alguna cosa que potser és encara més important: la certesa de saber-se estimat.

I això no té preu.

Quan els últims acords es van apagar, quan els instruments van emmudir i els aplaudiments van anar desapareixent lentament en la nit, probablement encara quedava una sensació compartida entre tots els presents: la d’haver viscut alguna cosa especial.

Una d’aquelles nits que el temps no aconsegueix endur-se.

Una nit en què la música es va convertir en paraula, els aplaudiments en abraçada, les llàgrimes en memòria i els records en presència.

Una nit per a Juan.

Una nit per als seus fills i els seus nets.

Una nit per als seus amics.

Una nit per als que ja no hi són.

I, en definitiva, una nit per a tots aquells que entenen que la vida és molt més bonica quan sabem reconéixer, estimar i agrair les persones que han fet camí al nostre costat.

Juan Alberola va ser homenatjat amb música, però sobretot amb amor.

I probablement no hi havia una manera millor de fer-ho.