GERMANA MORT

germana mort

Vam néixer plegats, ella i jo, del mateix ventre, a la mateixa hora, amb el mateix alè que ens va donar forma. Des del primer crit, des del primer sospir, la seva presència ha estat fidel i constant, com una ombra que no pesa però tampoc no marxa. Som germans bessons, ella i jo, units per un destí que no admet separació. I, tanmateix, durant molt de temps, vaig fingir no veure-la.

Quan era jove, la seva fredor em glaçava. Em semblava que la seva mà era massa dura, que la seva mirada massa fonda. Caminava pel món fugint d’ella, buscant el plec de la llum, l’embriaguesa de la vida, com si la seva existència fos una amenaça i no pas una promesa. Però ella, pacient, caminava al meu costat. Sense pressa. Sense exigències. Només esperant que jo aprengués a reconèixer-la.

Amb els anys, però, la por s’ha anat esmicolant com un tros de pa vell. He après que la meva germana mort no és enemiga, sinó companya. Que no em pren res que no m’hagi estat donat abans. Que només tanca el cercle que un dia es va obrir. Ella m’acompanya en els silencis de la tarda, en les migdiades que s’allarguen amb el pes dolç del son, en els pensaments que es tornen més clars a mesura que el cos s’afluixa.

Ara sé que no hi ha vida sense ella. Que el seu rostre és el reflex últim de la meva existència, la imatge que completa el mirall. Quan la miro de prop, ja no hi veig l’horror, sinó una mena de pau antiga, com la d’un port que espera el retorn del mariner cansat.

Potser, al final, no som dos, sinó un de sol dividit en dues respiracions: la meva, que encara s’alça i cau, i la seva, que em segueix en silenci, esperant el moment en què tornarem a ser un mateix batec, una mateixa llum.

I aleshores, germana meva, quan arribi l’hora, no et faré esperar. Et donaré la mà, com es fa amb una amiga fidel, i caminarem plegats, sense pressa, cap a la nit que no té por.

Fidelíssima.