ADÉU

En aquest dia quiet i trist, Quatretonda s’ha vestit de silenci. Els carrers, que abans coneixien les teues passes alegres, avui caminen de la mà amb la pena. I nosaltres, els teus amics, familiars, companys de vida, hem format un cercle —un cercle d’amor i de dol— per abraçar-te com tu sempre ens abraçaves: amb el cor obert i un somriure que no demanava res a canvi.

Allí estàs, al centre, com sempre.

Somrient.

Amb aquella mirada neta que ho deia tot sense paraules. Amb els braços estesos, com si encara pogueres acollir-nos dins de la teua llum, com si encara pogueres arrencar-nos una rialla quan la vida s’entestava en fer-se difícil.

Eres jove, i no per edat sols, sinó per l’esperit. Portaves la flama de la vida al pit, i l’escampaves sense fer soroll, com una brisa fresca entre els ametlers en flor. Eres el que donava sense demanar, el que sempre arribava primer —no per córrer més, sinó perquè sabies estar quan feies falta.

I ara, estimat amic, el buit que deixes és massa gran per a omplir-lo amb paraules. Però no amb records. Perquè et recordem a cada cantó del poble, a cada conversa, a cada complicitat callada. Et recordem en les bromes que ja no tenen veu, en les festes on la teua absència pesa més que la música, en el silenci d’un banc on et seies a mirar com passava el món amb una calma que només tenen els savis.

Ens queda sabor d’absència. El teu pas lleuger però profund. Ens queda aquesta abraçada invisible que ens uneix hui més que mai. I enmig d’aquest cercle que hem format, de llàgrimes i d’estima, ets tu qui ens sostens.

Somrient.
Com sempre.
Amb els braços oberts.

Descansa en pau, amic nostre. Sempre estaràs al centre.