ELS GEPERUTS I EL MATAR

Anàvem un dia de bon matí mon pare, Salvauret Alberola, i jo camí Serra amunt. Feia una mica de frescor si bé s’agraïa perquè ja estàvem en el mes de Juny i els calors començaven a apretar. 

La nit passada l’oratge no havia perdonat gens i la dormida no fou, com se sol dir, reparadora.

Allà al Matar tenim uns ametlers de la varietat Marcona que, segons deia mon pare, és la millor del món. M’explicà les qualitats d’eixa varietat que, entre altres, opinava ell que són molt dolces, dures, i de galló quasi tan blanc com la neu. 

Jo tenia nou anys i feia poc que m’havien enviat a València al col·legi dels jesuïtes i estava en casa perquè les vacances d’estiu acabaven de començar. 

A mon pare l’oia amb atenció com anava contant-me coses sobre el conreu de les terres, per a ell era vocacional eixe treball. Estava fent-li cas. L’he admirat sempre i de segur que el que m’estava explicant era com ell deia. 

Caminava jo al seu ritme, si bé una mica arrupit i en les mans a les butxaques.

―Per què camines tan arrupit? ―Em preguntà.

―Tinc un poc de fred en el cos.

―Estic veient-te la gepa que fas i és més gran que la del tio Fedrico Mussol. 

»En arribar a la caseta pegarem un mosset i et contaré la història de lo que els passà a dos geperuts del poble allà per l’any…, crec, que fou quan estaven els francesos acampats davant la porta de l’església del poble.

―No seria quan els seu iaio Pepe Alberola fou l’alcalde? O quan passà lo del desastrós toreig d’una vaca en la plaça del campanar pel capità de l’exercit francés? 

―Poc més o menys, per aquella època seria…

Arribàrem al bancal dels ametlers, deixàrem el cabàs i el saquet dins de la caseta que hi tenim, traguérem l’esmorzar i recolzats en un marge, mirant al poble, entre mos i mos a lo que ens havia preparat  ma mare, començà a contar-me la historia dels geperuts:  

Contaven que en temps antic un jove del poble estava enamorat de una xica molt bonica que vivia en la casa del costat de la seua. Ella li corresponia en tot això de l’amor a pesar que el xic tenia una gepa prou marcada a l’esquena. La pinta del pobre no era molt bona, un poc desgarbada pintava la figura del xicon aquell. 

Com era la costum, allà a poqueta nit, eixien els dos a pegar la volta al poble xarrant de los seues coses igual com solen fer les parelles de novios. La volta vespertina la feien quasi tots els dies de l’any. Sí quasi tots dic perquè el diumenge ella no volia eixir a pegar la volta, cosa que a ell li estranyava prou. No s’atrevia a preguntar el perquè, creia que ell tenia que ser prudent i no li deia res, no fora cas que la relació entre els dos s’acabara en un bufit. 

Després de dur ja bastant temps de novios, quasi formals ja, començà a sentir un regomello allà dins per no saber per què no eixia ella a caminar els diumenges per la vesprada, i també li estranyava què feia quedant-se en casa sense eixir al carrer un dia de la setmana tan marcat. Es dedicava a alguna cosa oculta que no volia que la sabera? No tenia confiança en ell? 

Un diumenge, ja quasi de nit, es va decidir tot valent i tocà a la porta de la casa de la xica. Li preguntà a son pare si ella podia eixir un moment, volia dir-li una cosa.

L’home li digué que no estava en casa, no sabia on se n’havia anat la filla i que, com sempre feia a la fi de setmana, tardaria en tornar. 

Imagina’t com de trist es quedà el xicon!

 L’endemà d’eixe calamitós diumenge, el dilluns, quan es varen vore abans de la clàssica volta al poble, amb un to de veu brusc, li preguntà a la novia on se n’havia anat que no estava en sa casa quan ell tocà a la porta el passat dia; i més encara saber per on vagarejava a eixes hores tan intempestives de la nit. 

―Havia pensat dir-t’ho quan estiguérem casats― li contestà―.

»Però ja que estàs tan cabrejat t`ho vaig a dir ara: soc una bruixa i vaig tots els diumenges a l’aquelarre que es fa allà al Matar, en la casa del Tossàr.

No vullgues saber com es quedà el pobre xic com un ou quan sua. L’innocent estava festejant amb una bruixa sense saber-ho!

Conten que la xica era una bona persona i s’apiadà en vore la cara d’esbalaït que li s’havia quedat el seu novio a l’oir lo que ella li acabava de confessar. 

―Tranquil·litza’t, bonico! ―li digué ficant una careta com si mai haguera trencat un plat― lo meu és una afició com una altra qualsevol. No és res roïn. 

―Dius que no és roïn ser una bruixa? 

―Espera, espera un poc, jo t’explicaré:

»A tu no t’agraden les processons i vas a la del Cristo tots els anys? 

»No vas a vore com juguen a birles allà al camí Serra i apostes algun gallet de tant en tant? 

»No disfrutes veient als majors com juguen al canut en la porta de l’església els diumenges? 

»No entres a oir les prèdiques del Canonge en la missa del Gall perquè vols enterar-te què dirà enguany? 

»No jugues a la brisca amb els amics o al burro amb els teus familiars per no avorrir-te? 

»I no te tinc que dir res de la teua afició al Trinquet.

Tantes raons li va donar la jove i era tan convincent lo que deia, i com ho deia, que el pobre xic s’armà de valor i acostant-se a ella li donà una forta abraçada plantant-li dos besos com mai podria haver pensat que ho faria abans que es casaren.

I ella sense soltar-se de l’abraçada continuava parlant:

―He de dir-te que com t’he confessat que soc una bruixa d’ara en avant tens que vindre cada diumenge amb mi a l’aquelarre. 

»No tens altre remei, si no ho fas haurem de deixar nostra relació i tindràs que buscar-te una altra novia. Estic segura que no en trobaràs altra que et vullga tant com jo. 

Quin remei li quedava a l’home. Desgavellat com estava: on anava ell? 

―Pare un moment el “cuento” i bega un trago d’aigua, tindrà la boca resseca de tanta paraula.

―Sí rei, tens raó. Però, pel que estic notant, en la botija no sé si en quedarà prou per a tu…

―No es preocupe, espere que n’hi haurà encara en la basseta que hi ha davant l’ullal de Ximo allà  baix al barranc. 

―No, ni se t’ocórrega! Eixa aigua estarà més que pudenta i la que ix per l’ullal són quatre gotes, no veus que este hivern ha plogut poc?

―M’aguantaré sense beure. Vostè a seguir contant-me la història del geperut; no li l’havia oït contar mai…

―Creia el pare que te l’havia contat ja. Val pues:

Al jove el cor li anava a cent. Des que eren uns monyicots es coneixien. Junts havien jugat al carrer com si foren ungla i carn. De tot el veïnat era sabut la unió que existia entre ells dos.  

―Clar que aniré on tu vages― li digué mentres apartava els braços de l’esquena i deixava d’apretar-la. 

Ella, amb tot lo tendres que les dones saben ficar-se quan volen capgirar i dominar a un home li advertí:

―Tin en compte que quan el que porta la batuta del nostre grup et veja et demanarà que cantes, en castellà, enumerant-los els dies de la setmana. 

»Ah! Una cosa molt important: per tot lo que més vullgues en este món no pronuncies la paraula “Domingo”. Para’t en el “Sábado seis”, és que al pastor que oficia i dirigís l’aquelarre el nom d’eixe dia de la setmana, “Domingo”, és una paraula maldita. Per a ell, com ens ho repeteix en quasi totes les reunions dels aquelarres que fem, eixe dia de la setmana sempre li ha sigut un dia fatídic. 

En arribar el següent dissabte, amagant-se el Sol i ja prou fosc, la xica rebuscà el clavill que n’havia a l’andana de sa casa. Un punt per on es comunicaven los dos vivendes construïdes paret amb paret; el forat era grandet; quedava ocult i passava desapercebut perquè el tapaven les bales de la palla dels animals. En trobar-lo entrà i creuà a l’andana de la casa del novio on ell ja l’estava esperant. S’abraçaren en silenci. Ella començà a ensenyar-li el cant dels dies de la setmana dels bruixots; després li demanà que es llevara la camisa i li untà el pit i els braços amb un ungüent que feia molt bona olor. 

Sense saber com havia sigut, s’adonaren que els dos estaven, junt a un altre grup de gent, en mig de l’era que hi ha enfront de la casa del Tossàr. 

La jove bruixa agarrà de la mà al novio i s’acostaren els dos on estava el sacerdot oficiant. Li’l va presentar i este personatge, alçant els braços, va posar sobre el muscle esquerre del novio la punta d’un garrot que tenia com a pom la figura d’un ratpenat. Li va ordenar amb una veu autoritària que, cantant la clàssica melodia del món de la bruixeria, recitara els dies de la setmana. 

El xicon estava molt nerviós i començà:

Lunes, martes, miércoles tres.

Jueves, viernes, sábado seis…

Y domingo siete.

Ai mare. Què acabes de fer ànima “bendita” ? La cara de l’oficiant ho deia tot. 

S’afonava el món baix els peus del geperut. 

Però, no s’ha sabut mai el perquè, resulta que eixe dia aquell personatge oficiant estava de bon humor i dirigint-se a un dels acòlits  li digué:

―Arranca-li la gepa a este home i penja-la en la rama gran de l’Olivera Sagrada.

No saps tu com es quedà de content el xicon quan es va vore que ja no tenia gepa. 

La novia li passà el braç pel bescoll, li besà l’orella dient-li a mitja veu: 

―Si adés et volia molt, ara no sé com dir-te quant et vullc.

El novio es quedà mut, marejat, mig tèrbol, se sentia com si surara per l’aire.

El conclave bruixer va seguir la seua marxa tota la nit amb l’acostumada normalitat. 

Quan el Sol, a l’Alba, començà a apuntar per Llevant, com era ja  dilluns cadascun dels participants se’n tornà a sa casa sense fer pols ni remolí…

Cada vesprada eixien els dos novios a pegar la volta com havia sigut la seua costum. 

Tot eren preguntes de la gent del poble al vore que el jove caminava més recte que la canya de la doctrina. 

La parella no sabia com explicar-ho; respostes incoherents i evasives anaven donant a cada pregunta que els feien. 

Després d’alguns dies del transcendental fet, un geperut del poble, jove ell, els digué que podien demanar els diners que volgueren perquè son pare, un dels més rics de la vall d’Albaida, estava dispost a pagar-los per saber què li havia passat que ja no tenia la gepa.

 Ho deia l’home, trist, implorant-los igual com li se demana un favor al Santo Cristo de la Fe. Mira si era tant l’interés que mostrava que a la novia li donà llàstima i s’apiadà del jove geperut i decidí, sense que son parem els donaren cap de gallet, contar-li lo que els havia passat.  

El dissabte següent, a poqueta nit ja i quasi fosc del tot, amb precaució perquè ningú del poble els vera, allà que se n’anaren els tres a l’era que hi ha enfront de la casa del Tossàr.

Començà el ritual dels bruixots com era la costum. 

L’oficiant va vore que n’havia un altre geperut i ordenà que s’acostara on ell estava. Li ficà la punta del garrot sobre el muscle tal com ho feu amb l’anterior geperut i, a sota veu, com si fora el reso d’un “Padre Nuestro”, li manà que cantant recitara els dies de la setmana.

Al novell candidat quan li explicaren lo de la cançoneta no li havien dit res de l’assumpte de no pronunciar la paraula “Domingo” i, com era lo més normal, l’innocent novell començà amb el “lunes, martes, miércoles tres…” i acabà amb “i domingo siete”. 

Tot lo món quedà en silenci esperant l’ordre de llevar-li la gepa. Però eixe dia l’oficiant estava de mala gaita i es girà cap a l’acòlit de torn i li digué amb una veu que més pareixia la dels trons d’una tempesta:

―La gepa d’aquell, poseu-li-la a este!

L’acòlit complí puntualment l’ordre rebuda com era la seua obligació, la despenjà de l’olivera i la clavà sobre el pit del jove candidat, quedant este pobre, de la nit al matí, tenint una gepa davant i un altra darrere!  

Caigué el jove rollat a terra sense sentit. Li reballaren poals d’aigua en la cara i per tot el seu cos perquè tornara en sí. L’arrastraren i l’arraconaren davant la porta de la casa del Tossàr. Allí el deixaren tot arrupit tremolant i amb un duplicat geperil que no s’esperava.

L’aquelarre continuà “la festa” com si res haguera passat.

A l’Alba, tot lo món, xino xano, xino xano, a sa casa se’n tornà.

La família del “geperut doble” l’arreplegà l’endemà dilluns i se l’endugué a una casa que tenien allà per Ontinyent o per Albaida, el pare no se’n recorda ara on era, però sí m’han dit que la casa del Tossàr també fou molt de temps després propietat d’eixa familia adinerada. 

Qui sap si seria deveres, ha passat ja una bona caterva d’anys i és difícil saber-ho al dia de huí…

I el tio Salvauret Alberola i un servidor arreplegarem un saquet ple d’ametles de la varietat Marcona i…, xino xano, xino xano, se’n tornarem els dos a casa a dinar una cassola d’arròs al forn que havia preparat ma mare, la tia Maria la Fornera. 

Salva

Juliol, 2025

 PS – Tal com me la contaren en Roncesvalles, he de confesar que esta historia dels dos geperuts es pareixia prou a la que mon pare ens contava a nosaltres. 

Pel que es veu el meu poble no era l’únic on havia bruixots cantant als dies de la setmana i llevant i ficant gepes a trot i a dret.