In pace, Federico
Adéu, Federico, home de principis
No vas ser mai dels que cridaven fort per fer-se notar.
No et calia.
La teua presència era d’aquelles que no fan soroll i, tanmateix, omplin l’espai.
Any rere any, hivern i estiu,
el teu banc als Sants Joans t’esperava com un vell amic silenciós.
Allí t’asseies, puntual i serè,
com qui torna a casa després d’un llarg camí
i sap que ja no li cal córrer més.
El teu somriure no era sorollós ni ostentós;
era discret, gairebé secret,
com si només tu i Déu coneguéreu la broma última i bona de l’existència.
Home fidel als seus principis,
no els predicaves pas amb paraules grandiloqüents,
sinó amb la constància callada de qui viu allò que creu.
I el que creies era senzill i profund alhora:
la pau com a ofici quotidià,
la bondat com a hàbit irrenunciable,
la dignitat sense necessitat d’espectadors.
Serenament ens ho deies,
sense alçar la veu,
sense dramatisme barat:
«No tinc por a la mort».
I ho deies amb la calma de qui ha fet les paus amb el temps,
amb el cos i amb l’horitzó que s’acosta.
Ara que ja no ocupes aquell banc de fusta gastada,
l’església dels Sants Joans sembla una mica més buida,
però també una mica més lluminosa,
com si hagueres deixat allí,
sense fer-ne cas,
un poc de la pau que portaves a dins.
Federico Cuquerella, home bo de Quatretonda,
gràcies per haver estat entre nosaltres
com un arbre quiet que dóna ombra sense demanar res a canvi.
Descansa en la pau que ja coneixies de viu en viu.
I si, des d’on ara ets,
encara conserves aquell somriure discret,
regala’l de tant en tant a aquells que, com tu,
seuen en silenci i esperen amb confiança.
Adéu, Federico.
I gràcies.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
COMENTARIS