LA FLOR DE LA CARXOFA I LES ROSES

En un poblet menut entre muntanyes i mar, hi havia una casa vella amb un jardí que feia olor de terra humida i de primavera acabada d’estrenar. Allí vivia na Caterina, una dona que parlava amb les plantes com qui parla amb vells amics.

Al fons del jardí hi creixien unes roses precioses: roges com el vi novell, blanques com la lluna d’hivern i rosades com les galtes d’una nina contenta. Tothom al poble deia que aquelles roses tenien màgia, perquè mai no es marcien del tot.

Però el que ningú no mirava era l’hort petitó que hi havia darrere el safareig. Allà, entre cebes i faves, creixien les carxofes, verdes i fortes, amb les fulles tancades com si guardassin un secret.

Una nit de Sant Joan, quan el cel era ple d’espurnes i les granotes cantaven a la síquia, passà una cosa estranya.

Les roses començaren a parlar.

—Som les reines del jardí —deia la rosa roja tota orgullosa—. Els enamorats ens cullen, els poetes ens canten i fins els pintors ens duen als quadres.

Les altres roses reien fluixet.

Des de l’hort, una flor de carxofa les escoltava en silenci. Encara no s’havia obert del tot, però al seu cor morat hi havia una llumeta tendra.

La rosa blanca la mirà de cua d’ull.

—I tu què ets? Una flor o una verdura?

Les roses esclafiren a riure.

La carxofa no contestà. Només deixà que la rosada de la nit li banyàs les fulles.

Passaren els dies i arribà una gran secada. El sol cremava tant que les roses començaren a perdre pètals. La terra s’esquerdava i el jardí semblava cansat.

Na Caterina feia el que podia, però l’aigua no bastava per a tot.

Llavors, la flor de la carxofa obrí el seu capoll per primera vegada. Dins hi brillava una flor violeta, alta i valenta, plena d’abelles i de vida.

Les arrels profundes de la carxofera havien trobat aigua davall terra, i gràcies a això la humitat arribà també a les roses més properes.

A poc a poc, el jardí reviscolà.

Les roses, avergonyides, callaren una estona. Finalment, la rosa roja digué:

—Pensàvem que només era important allò que era bell.

La flor de la carxofa es mogué amb el vent i contestà:

—La bellesa també viu dins les coses humils.

Des d’aquell dia, les roses mai més no es burlaren de les carxofes. I quan arribava l’estiu, les abelles anaven primer a la flor violeta de les carxofes i després dormien entre els pètals perfumats de les roses.

I encara ara, si passes per certs jardins quan cau el capvespre, diuen que pots sentir les roses contar històries… mentre les flors de carxofa escolten, sàvies i silencioses, sota la llum daurada del sol que se’n va.