EL DIRECTOR D’ORQUESTRA

     Instal·lats còmodament als voltants d’una taula del cafetí d’aquell poble de la Ribera estàvem prenent un café l’amic Bernat i jo quan aparegué per allí Lluis Bronxú, “el turuta”.

     Venia l’home tot content. Havien contractat en la seua “Banda de música” a un director com cal.

     Un director d’eixos que saben traure dels musics ―amb els moviments compassats del seu cos― el sentiment d’una composició que amb els seus instruments emeten sons aquells interpretes sers de lo que tenen escrit en els pentagrames de les partitures d’un faristol.

     Bernat, amb un to burlesc, li digué al “turuta” que qualsevol persona podria fer-ho perquè ser director d’orquestra és lo més natural i fàcil del món. En tindre una mica de sensibilitat el que té la batuta en un concert pot dur sense problemes un simple compàs. O no? Al remat quina altra faena veiem que fa un director

     En un obrir i tancar els ulls la de Troia que s’armà!

     Vaig tindre que subjectar jo el braç del turuta.

     Faltaren uns segons perquè l’instrument s’estavellara sobre el cap de Bernat.

     Dirigint-me ràpid a l’amic i forçant la veu li vaig contestar:

    “Tu només veus els ulls, el cap, els braços i les mans movent-se. I del cor què em dius?  El cor és l’instrument, no visible, del director amb el que transmet l’emoció que ell sent a l’interpretar dins de sí el sentiment que tenia l’ànima del compositor quan va crear l’obra”

     No vaig poder evitar en eixos moments que al cap em vingueren les paraules de don Paulino Cortés ―el director de la banda on jo tocava el fliscorno―, una nit que assajàvem per primera vegada el novell pasdoble “Campanera” per poder tocar-la en les actuacions que anàvem a tindre en les properes Falles; autoritàriament ens digué com si el de la batuta tinguera un rei en la panxa:

    “Senyors músics, veient l’ànim i la falta d’entusiasme que li fiquen vostés a esta cançó, una balladora andalusa vestida de faralaes aniria xafant ous”.

     Mon tio Enrique Benavent Forner, el que tocava la trompeta, em murmurà xiuxiuejant-me a l’oït:    

     “I ell què? Si només veient la parsimònia dels seus braços pareix que estiga caçant mosques. I dis-me tu ara si en eixa parsimònia del tio borles este què podem fer? Pues convertir el pasdoble Campanera en una marxa de processó per a l’enterro del Divendres Sant al poble.

      Encara que lo que acaba de dir-nos don Paulino no va tan desencaminat, saps? Tampoc estem molt entusiasmats…”

      Tornant a la Ribera diré que no va arribar la sang al riu.

      A altes hores de la nit eixirem els tres del cafetí.

     Bernat duia agarrat pels muscles a Bronxú dient-li amb la major convicció del món: “Quant de difícil és el paper d’un director…, crec que tenies tu raó, amic”.

      Amb una encaixada de mans se n’anarem cadascú a sa casa.

     I jo continue pensant ―encara al dia de hui― que la immensa majoria d’oients d’un concert no valora com cal el treball de tots els interpretes d’una peça musical. Els pareix a eixa immensa majoria dels aficionats a la musica ―sobretot quan assisteixen a una audició― que tot lo que fan els tocadors és solament “bufar” l’instrument i si pel mig apareix un director, l’aparegut menejarà simplement els braços i les mans… i això és tot!

                                                                                                                                                Salva

                                                                                                                                                Maig, 2026

PS ― Açò de canviar de sobte del fred al calor afecta al cervell no se sap com!