Que no és Petra, que és la façana de l’església de San Carlos del Valle

Hi ha llocs que, en veure’ls per primera vegada, et descol·loquen. T’esperaves una cosa, n’havies sentit parlar amb certa displicència o n’havies vist una imatge fugaç en un llibre vell de viatges, però quan et plantes davant seu, el món canvia. La mirada es transforma i tot allò que coneixies sembla que s’hagi de reordenar al voltant d’aquella arquitectura insospitada.

A molts viatgers els ha passat a l’arribar a San Carlos del Valle, un poble petit i recollit de la Manxa, on un conjunt arquitectònic sorprèn l’ànima com un cop de vent fresc a l’estiu. Tothom, en veure aquella façana majestuosa de pedra rogenca, diu el mateix: “Sembla Petra”. Aquell joc de pilastres, cúpules i simetries recorda a les façanes rosades de Jordània que l’imaginari col·lectiu ha convertit en símbol d’exotisme. Però no, no és Petra. És la façana de l’església del Santíssim Crist de San Carlos del Valle, un temple del segle XVIII, nascut de la voluntat de Carles III i de l’empenta de l’arquitectura barroca castellana.

I és que aquesta església té un magnetisme singular. Diuen que s’hi nota la influència de Sant Pere del Vaticà i del mateix Escorial, però amb una reinterpretació local que la fa única. La façana, sobretot, sembla voler competir amb les grans creacions del barroc europeu: quatre torres cilíndriques que s’alcen com guardians, un cos central que s’imposa amb solemnitat i unes línies que, tot i la seva rigidesa, desprenen una harmonia inesperada. Quan la llum del capvespre acarona les pedres, el temple es tenyeix de tons rogencs, i és llavors quan la comparació amb Petra es fa inevitable.

Però reduir-ho tot a l’anècdota del paral·lelisme seria una injustícia. L’església de San Carlos del Valle és més que una façana suggeridora. És el cor d’una plaça majestuosa, dissenyada com un escenari. Les voltes, les columnates i els arcs de la plaça donen la sensació que tot el poble gira al voltant del temple, com si l’arquitectura hagués estat pensada no només per a la fe, sinó també per a la vida civil, per a la trobada quotidiana de veïns, comerciants i viatgers.

Passejant-hi, hom s’adona que no cal viatjar fins als deserts de Jordània per sentir l’alè de la grandesa arquitectònica. Aquí, en un racó aparentment humil de la Manxa, hi ha un tresor que molts desconeixen. L’arquitectura, quan sorprèn d’aquesta manera, té el poder de fer-nos viatjar amb la imaginació: un segon estem davant d’una façana barroca castellana i, al següent, el nostre pensament ens porta a caravanes de beduïns travessant el desert.

Potser això és, en el fons, la màgia de San Carlos del Valle: recordar-nos que la bellesa no té frontera i que la sorpresa pot aparèixer on menys l’esperes. Que no cal buscar sempre els horitzons llunyans quan la meravella pot estar a tocar de casa.

Així doncs, quan algú torni a dir “Sembla Petra”, potser convé somriure i respondre: “Que no és Petra, que és la façana de l’església de San Carlos del Valle”. I és en aquest reconeixement, en aquesta afirmació de la pròpia identitat, que la bellesa del lloc esdevé encara més intensa.