CARTA OBERTA

Estimats D. Enric Benavent, Il·lustre Arquebisbe de València, i D.Vicent Espasa, Rector de la Parròquia de Quatretonda.

Des del respecte, amb tota probabilitat siga l’última vegada que m’adrece a vostés com a creient que, tant públicament com privada he vingut fent-ho, interpel·lant-los per la seua actitud INSTITUCIONALITZADA, al meu parè, del que considere una submissió i sotmetiment actiu del valencià, nostre ARAMEU, a una llengua i cultura que no són la nostra, la del poble, sinó de Castella. No a menysprear, faltaria més!, però aliena. “Logrando el efecto sin que se note la causa”. Esdevinguda com fruit en honor i favor d’aquell “Por imperativo legal”, políticament vencedor nostre per les armes, de fa segles : Res a vore amb l’Esperit del Concili Vaticà II.

I ho faig, conscientment, contracorrent i a contra cor d’un silenci aclaparador, per majoria absolutíssima, de part d’uns fidels que, per inèrcia del sotmetiment de fa segles, contaminats, induïts espanyolíssimament i nacional-eclessiàstica, arrosseguem la transferència de nostra identitat i autoestima en favor del botxí que ens l’arrabassa. I del que, institucionalment, aquesta església és el millor exponent i fil conductor entre tots els que perduren: L’anormalitat al poder. Feta norma. Normalitzada.

Davant l’oficialitat administrativament imposada del bilingüisme, tant ací a Quatretonda, com a la comarca de La Vall d’Albaida, com a la majoria absoluta del País Valencià, ben bé saben vostés que no ho som, de bilingües. Com tampoc ho són els madrilenys que s’honoren i ens honoren havent aprés nostra llengua. Altra cosa és que, sotmesos i submisos des de fa dècades, ens privaren (prohibiren) d’aprendre a llegir i escriure en valencià normatiu, nostre català. I menys encara, nombrar-lo ni estimar-lo: “El dimoni emplomat”. Tot en favor i primacia de la “noble lengua de Cervantes”, menystenint, colonitzadorament, la nostra, no tan noble en la pràctica litúrgica, (desarrelada)…, per a vostés. Realitat per la qual, em permetran afegir-me al Quixot dient-los: “Con la Iglesia hemos topado”.

No crec que siga cap insult dir-li lladre a qui et pren la cartera. Amb vostés, guia i punta d’iceberg desvertebrador lingüístic nostre, som i tenim una Església EN València però NO Valenciana. Que s’auto (ens) odia com a tal. Alienada. Submisa i sotmesa. Covarda. Acomodada. Cara al sol que millor l’escalfa o a l’ombra del poder que millor l’acull…. ( Deixe al seu criteri i dels possibles lectors i fidels “religiosament en actiu”, la facultat de subscriure-ho amb signes interrogants o afirmatius).

I acabe. Rememorant el cinisme inconscient, de bona fe, que anteriors Rectors al poble, excel·lents persones, adduïen, no sols a mi, en resposta a nostre ancestral requeriment: “ Aixó del valencià… La iglésia no vol clavar-se en política”. Naturalment! No sé si d’ahí ve el “hábleme en cristiano”.

¿“Suma i sigue?”

PS

Convindran amb mi que el motiu del que subscric, a la gran majoria dels ciutadans, parlant clar, “els importa un pito”. Pel qual encara és més d’agrair, i ho faig, al responsable d’esta publicació.

I demane perdó si he ofés a algú parlant en nom propi. No és la meua intenció.

En Quatretonda, a 7 de Gener de 2024

Atentament,

Rafael

Rafael Benavent

Rafael Benavent Benavent amb el seu estil genuÍ, amb la seua perfecta escriptura i curat discurs i argumentacions ens enriqueix i en fa pensar al voltant dels fets i circumstàncies de la vida.Vinculat des del principi al col·lectiu cultural Dorresment, és un incansable treballador en pro de la cultura.